Animació tradicional
L’animació en 2 dimensions és la més antiga de totes, de fet, els seus orígens els podem trobar en les coves d’altamirà on els habitants van intentar plasmar el moviment d’un animal, però potser això és tirar massa enrere...
A finals de la segona meitat del segle XVII va aparèixer un invent que va meravellar els espectadors: la llanterna màgica.
L’any 1832 el físic belga Joseph Plateau va inventar el fenaquiestop , que més tard va evolucionar en el paraxinoscop , el zootrop i altres artefactes similars. Aquests vanren ser els primers passos de l’animació en dos dimensions.
En els seus inicis, les animacions es tenien que dibuixar directament sobre pel•lícules ja que encara no s’havia implantat l’ús de les càmeres fotogràfiques. Fins que l’any 1906 Stuart Blackton va fer la primera animació utilitzant una pissarra, un guix i una càmera de fotos.
La tècnica d’animació en 2D es basa en dibuixar la seqüència de moviment d’un personatge o objecte dividint-la en diversos fotogrames i fent un dibuix per cada un d’ells en el que l’estat de l’objecte o personatge varia lleugerament. (com més elevat sigui el nombre de fotogrames, més acurat serà el moviment). Tot seguit es digitalitzen els dibuixos. Podem dir doncs, que el procediment és molt similar al de l’animació per stop-motion.
Per a poder optimitzar el temps d’animació s’utilitza una tècnica anomenada “seva” en la que es divideixen els dibuixos en capes sobre papers transparents.
Així doncs si calgués animar una pilota botant en un parc, es dibuixarien els fotogrames dividits en tantes capes com fos necessari de tal manera que els elements estàtics de l’animació no haguessin de ser redibuixats en cada fotograma
En aquesta imatge podreu veure un exemple de l'utilització de capes
